HORTA DE SANT JOAN
07 novembre 2010
Tenia pendent tornar a Horta per a córrer en un zona espectacular, paisatge de roques i boscos. On em sento com a casa. Ja fa més 1 i mig que hi vaig estar per feina, encara recordo aquells dies tristos on jo i els meus companys varem treballar dur per que el foc no s’escampés més, resignats per el succeït en aquest maleït incendi, per els que ja no estan.
Són les 8h, em desperto, dins la furgo, al pàrquing dels corredors i esmorzo. Vaig a buscar el pitrall, pel camí trobo moltes cares conegudes, i xerro. El cel es gris i cau un breu ruixat que mulla tot una mica. Em trobo amb Santi, amic amb qui comparteixo entrenaments i curses, escalfem abans de la sortida. Fa una mica de fred i humitat.
A la sortida tothom preparat, i de sobte surt un home disfressat de Papa Benet XVI i ens beneeix quan sortim, quin fart de riure! Començo baixant del poble, per un bosc amb camí ample. Comença la primera pujadeta, crestejo una carena rocosa amb algun pas tècnic entre llastres i rostolls cremats. Baixo a creuar el Canaletes, sense perdre de vista en Santi, que manté un bon ritme i anem avançant algú de tant en tant. Comença la pujada a Roques Cambretes per una llosa per on baixa l’aigua i esta plena de verdet, cal anar amb compte rellisca força.
Segueixo pujant, sender amb passos tècnics i grimpades, encara queda molt, pujo fins al Coll de La Gilaberta i tot emboirat fins a la Font del Montsagre d’Horta tot fent alguna baixadeta enmig de un bosc magnífic i trams de sendera alegre que es podia córrer bastant. Passat aquest punt, el sostre de la cursa, inicio la gran baixada molt tècnica i compromesa, el pujador d’en Valero, després pista de terra que em durà a tornar creuar un altre cop el Canaletes. Durant aquesta baixada he d’afluixar una mica, tinc flato. Començo a pujar Santa Bàrbara, l’últim tram de forta pujada, el flato marxa, trotant suau em recupero i em trobo amb gent que m’havia passat i en Santi, segueixo amb ells una estona, la part més dura estava apunt d’arribar, em trobava bé de forces i crec que era el moment de fer l’últim esforç, el moment clau per la escapada. M’enfilo per la cresta rocosa amb molta pendent, m’agafo els genolls i amunt, passes llargues i sense pausa. Un cop a dalt, sense parar, avall com isard, sense manies, em trobo bé i amb forces, molta pedra petita i bancals fent ziga-zaga. Un cop passat Sant Salvador només em queda pujar a Horta, per asfalt, uns 2 km, massa km asfaltats per a mi, jejeje..., la pujada enmig dels carrerons es fa eterna, val la pena i apreto fins al final, gràcies als ànims de la gent, crits i aplaudiments, fins i cridaven el meu nom (ah, esclar, penso, porto el meu nom a la esquena, jejeje). Final, arribo a la plaça, 02:50:40, 46è de la general.
Sobretot, gràcies a la organització: senyalització, avituallaments, suport logístic, voluntaris (incansables i sempre donant ànims i indicacions) i la botifarrada final... bona gent per tot arreu, com la cursa anterior a Tivissa, per a mi les millors curses es fan a TERRES DE L’EBRE!